L’obra escrita en castellà de Josep Pla és relativament circumstancial, tot i que té un gruix important si hi comptem els articles a Destino, per exemple, i altres obres escrites primer en castellà i després traduïdes al català.
Per altra banda em sembla que es pot afirmar sense gaires dubtes que els temes i les intencions, la personalitat que hi ha al darrera d’aquesta obra en castellà continua sent aquella “genuïna voluntat de ser amb normalitat de la llengua catalana”, per la qual Josep Pla ho va sacrificar pràcticament tot, sotmetent-t’hi el gruix principal de la seva “grafomania.”
I també és veritat que aquesta obra que avui presentem, rescatada de l’oblit, ens remet a una època, la de la postguerra, en què un Pla desencantat retorna als seus orígens empordanesos.
Aquests pagesos que apareixen aquí retratats amb un despietat i alhora riquíssim realisme que no estalvia els defectes i misèries i per això fa més valuoses les seves virtuts, són els pagesos sobtadament enriquits per la fam de les ciutats que va fer pujar els preus dels productes bàsics. Tot el llibre es podria entendre com un exercici de realisme i complexitat que serveixi per tirar per terra els tòpics i simplismes antirurals i antipagesos exacerbats per la fam i l’estraperlo.
Quan escriu aquest llibre Pla no fa gaire – just amb l’acabament de la Guerra– que escrivia aquell article a La Vanguardia (Española) “Retorno sentimental de un catalán a Gerona” del 10 de febrer de 1939, on es reflecteix potser involuntàriament la infinita desolació que plana damunt del territori en aquell moment. Però el desencant real vindrà després i el portarà a recloure’s definitivament al Mas Pla de Llofriu, després d’unes estades a Fornells i a Cadaqués. Aquest Pla que ja compta amb un bagatge immens de lectures i viatges per tot el món (Europa especialment) es retroba amb el petit món rural de l’Empordà i hi aboca tota la seva capacitat de descripció minuciosa: s’hi barregen l’atracció i la repulsió de les coses íntimes, d’aquell país, paisatge i paisanatge, que ell havia conegut de petit i que se’ns mostra amb una densitat tal, amb una contradictòria complexitat tal, que sembla que es vagin intercanviant virtuts i defectes, defectes que tornen virtuts i virtuts que tornen defectes.
El resultat és aquest món rural empordanès amb unes ressonàncies tan intenses de detalls significatius que trascendeix de molt el mer localisme per arribar a ser un apunt viu i contrastat de la condició humana. No és per casualitat que Pla cita, per exemple, Màxim Gorki que ens remet a la quintaessència del pagès que és el mujic rus. (un món rural “universal”).
Ja ho he dit però hi torno: tot el llibre és un exercici constant per desmuntar els tòpics, ja siguin d’origen intel·lectual o simplement d’origen popular urbà, que carregaven les culpes contra els pagesos, en un moment especialment sensible (fam, estraperlo) però això no ho fa precisament a base d’una idealització ingènua. No sé si és possible que algú defineixi millor l’ambigüitat intrínseca dels pagesos, que no se sap mai si van o tornen,
Però del llibre parlarà molt millor que jo en Valentí Puig que és un planià inveterat.
Deixeu-me comentar, més enllà del llibre en si, la bona notícia que representa la seva publicació a Ediciones 98, una editorial que és fruit de l’entusiasme i el perfeccionisme de Jesús Blázquez. Ens coneixem de fa anys: per l’abril de 2008 l’acompanyava en la presentació del seu llibre de la correspondència entre Bernardo Candamo i Miguel de Unamuno. L’acte era a l’Arxiu Maragall, la casa de Joan Maragall a Sant Gervasi, i no per casualitat. Joan Maragall també havia mantingut una breu correspondència amb Candamo i no cal explicar els seus lligams amb Unamuno. Però la presència de Jesús Blázquez a l’Arxiu Maragall obeïa a una decisió premeditada que tenia a veure amb la seva voluntat d’apropar la literatura castellana a la catalana i viceversa, com vaig tenir ocasió de comprovar després. Ens vam retrobar temps després a l’Ateneo de Madrid on gràcies a ell vaig poder parlar de Joan Maragall i les seves relacions amb Madrid i amb els escriptors castellans. I és que Jesús Blázquez fa una seva professió de fe en la possibilitat efectiva i sempre actual d’una relació de normalitat entre la literatura castellana i la catalana, remuntant-se a aquella època del tombant de segle, la de la Generación del 98, però actualitzant-la sempre que calgui. Ell subscriurà el que li he sentit dir recentment: “Soy partidario del diálogo entre los pueblos de España y entre las letras castellanas y catalanas, como siempre ha sido.” I efectivament en els temps que corren és un acte de NORMALITAT que un editor de Madrid editi al millor prosista català de tots els temps, com ell mateix ha dit. Jo afegiria potser, amb un interrogant, és un acte HEROIC de normalitat?
(Afegit al final més improvisadament): Jesús Blázquez com a “franctirador de la normalitat cultural”. Fa pensar en els “homes pont” que hi ha hagut entre literatura castellana i catalana (o cultura). Ho va ser Josep Pijoan, per exemple, tal com el defineix Vicente Cacho Viu en el seu llibre indispensable El nacionalismo catalán como factor de modernización.
I home pont va ser-ho també, sens dubte, el meu pare Jordi Maragall Noble, amb molts amics a Madrid i arreu d’Espanya. Ell va organitzar, per encàrrec de Jordi Pujol, l’última trobada entre intel·lectuals castellans i catalans a Sitges en 1981.
En tot cas, Jesús Blázquez desprèn pels quatre costats la seva passió autèntica pel llibre i l’edició: aquest llibre que presentem n’és una bona mostra, perfecta i acabada.
Pere Maragall Mira